L’avi Nicolau

Sempre havia tingut una relació molt bona amb el meu avi Nicolau, jo deia que era el millor avi del món, potser perquè només l’havia conegut a ell però igualment per a  mi, era el millor de tots els avis.
Era molt vell, baixet, tenia els cabells molt blancs. Fumava pipa, i molt sovint em cantava cançons, sempre acompanyat de la guitarra.
Algun dia em quedava a dormir a casa seva i sempre hi havia un moment en què em feia esperar al menjador. Em deia que no entrés a la seva habitació, mai desobeïa, menys un dia. No m’hi vaig poder resistir i pel foradet de la porta el vaig espiar. No ho vaig veure amb claredat però a les mans tenia una capseta de fusta petita i amb la lletra “N”  gravada a la part superior, després d’uns minuts va tancar la capsa amb candau. Es va aixecar i va tornar cap el menjador. mai no vaig gosar entrar-hi. Intentar buscar la clau d’amagat? Què passaria si m’enxampés? Estimava massa a l’avi com per fer-li una cosa com aquella, si no em deixava devia ser per alguna cosa.
Quan ell va arribar al menjador jo seguia asseguda al sofà escoltant la ràdio, em va portar un àlbum molt gruixut de fotos. Cada nit me’n tocava un de diferent, aquell era de quan ell i l’àvia començaven a estar junts.
Algun cop també m’havia ensenyat fotos de quan se’n van anar de vacances a la Costa Brava, se’l veia tan jove i tan enamorat de la iaia. D’ella no me’n recordo massa, va morir quan jo només tenia 5 anys, però en se moltes coses tot per les fotos i perquè l’avi me les ha explicat.
Era un dona molt guapa, tothom li ho deia. Tenia una cara molt fina i la veu era tan delicada, tan suau. Amb ella m’adormia totes les nits.

Quan vaig fer 7 anys em va fer un regal genial, tot i que només era un clauer amb forma de número quatre, era el número que ens portava sort a l’avi i a mi. Me’l va donar a la tarda mentre menjàvem un gelat. Va ser un dia genial.
Sempre em deia que el dia que fes deu anys em faria un regal, seria una cosa a la qual ell tenia molta estima i efecte.
Cada 3 juliol pensava: “falta un any menys per fer els 10 anys”, “un any menys per poder tenir el regal sorpresa” que sabia del cert que fos el que fos mai el perdria i que el guardaria com un tresor.
Sovint em posava a pensar què podria ser, potser seria aquella capseta de fusta petita i amb la lletra “N”  gravada a la part superior.

Jo era la seva única neta, i vivíem molt a la vora, al centre d’un poble molt petitó situat a l’alt Penedès, només ens a separaven dues cases. La seva casa era molt petita, des de la mort de l’àvia que la casa s’havia tornat fosca i molt humida. El que més m’agradava de las seva casa era el timbre, feia una musiqueta molt divertida. Anava fent anys, set, vuit, nou……però els deu mai arribaven.

A les tardes l’avi em recollia a l’escola, perquè els pares treballaven, sempre treballaven, però a l’avi li agradava passar l’estona amb mi.
Aquell any, es posava malalt molt sovint, i l’havien d’ingressar a l’hospital. Per això l’últim mes de classes els pares van contractar una cangur que em cuidava i m’ajudava a fer els deures. Trobava a faltar l’avi Nicolau.
Quan ell tornava a casa m’hi quedava molta més estona, l’intentava cuidar i l’ajudava a fer coses.
Em vaig fixar que la mà dreta tot el dia li tremolava i de vegades li queien les coses.

Diumenge 2 de juliol. A casa érem la tia Assumpta, l’avi Nicolau, els pares i jo.
Celebràvem el meu aniversari,  tot i que no fos aquell dia, anava millor per poder fer el dinar.
Van arribar les postres. I amb les postres els regals. Mentre cantaven “anys i anys” l’avi el meu costat em deia:
– Nina, maca. Jo el meu regal te’l donaré demà. Quan em vinguis a veure a la tarda. Només quan tinguis deu anys.
Jo el vaig mirar els ulls i vaig somriure
– D’acord avi, ja veuràs demà que ràpid que vindré.
Els pares em van regalar una bicicleta i un conillet d’Índies, i la tia Assumpta un joc de maquillatge.

– Nina, reina, per molts anys. Va, desperta’t, que arribaràs tard a l’escola.
Era el meu aniversari. Ja tenia 10 anys. Ja podia dir que tenia tants anys com dits tenim a les dues mans.
Vaig aixecar-me del llit molt ràpid i em vaig posar un vestit que m’agradava molt. Desprès d’haver-me begut la llet va sonar el telèfon. Era el pare, des de la feina.
– Per molts anys princeseta del pare…
A l’escola hi anava amb una bossa de 30 “chupa-chups” per repartir-los amb els companys de classe.
Sortint de l’escola, vaig anar volant cap a casa de l’avi. Vaig picar aquell timbre tan divertit i vaig pensar <<és el primer cop que sento aquest timbre des que tinc deu anys>>. M’havia d’esperar una mica, l’avi no era tan ràpid com jo, ell anava més lent, però a dins no hi sentia cap soroll ni hi veia cap llum.
Desprès de trucar dos o tres cops més, vaig decidir anar a buscar la clau a casa. En teníem una còpia. Perquè no era el primer cop, que l’avi es quedava adormit.
A casa, els pares no hi eren, evidentment estava sola, vaig agafar les claus i vaig tornar a casa de l’avi.
Hi havia tres claus, la del terrat de casa, la del garatge i la de casa seva. Jo ja sabia quina era, per tant la vaig posar al pany de la porta i vaig entrar.
La primera sala que vaig mirar va ser el dormitori, desprès el menjador. L’avi estava assegut al sofà. Em vaig acostar i asseguda al seu costat, vaig dir el seu nom en veu baixa per despertar-lo suaument. Però l’avi no es despertava.
Vaig començar a sacsejar-lo una mica. Res de res. Estava molt fred. Vaig sortir corrents i vaig tornar a casa. Plorant vaig trucar a la mare.
– Mama, on ets? He anat a casa de l’avi i..- em costava parlar, anava fent singlots.
-Que passa nina? Estic venint.
– Mama corre, corre. L’avi és mort.
Les llàgrimes no paraven de caure, no sabia què fer, si quedar-me a casa o tornar amb l’avi.
Tornar amb l’avi era el millor. Un cop allà. Vaig tornar a insistir:
– Avi, avi? Oi que estàs dormint?
– Nina?
Era la mare, estava al meu darrere. Va veure l’avi i va arrencar a plorar.

Després de dos mesos de la mort de l’avi, jo seguia anant a casa seva. M’agradava estar allà i recordar-lo.
Mirava fotos i escoltava la ràdio.
Un dia, mentre estava buscant unes fotos. Vaig trobar una clau.
De cop, el cap es va encendre. Potser era la clau de la capseta, però i si la capseta no era el regal que l’avi m’havia preparat?
La vaig deixar al damunt del llit i vaig seguir buscant. Però mes tard vaig trobar la capseta de fusta petita i amb la lletra “N”  gravada a la part superior.
Vaig agafar la clau i la vaig obrir.

MENU